Allí, al fons del camp, la meva ombra desafia les últimes espigues, des del turó, protegit pel vell roure que coneixia tots els meus secrets, les meves decepcions. Potser ja ho ha oblidat tot...
Entre mar i muntanya, fregant al penya-segat, saludant la serralada amb les fulles que abans de caure prenen un darrer vol, sota un cel blau que ja enfosqueix les seves hores, dient adéu al Sol, dient-me adéu per sempre. I la lluna, tímida, comença a difuminar-se, ahir no em vas deixar veure’t...
Les emocions havien de renéixer. Estúpides...
Se’n va la claror, aquell destí perdut de brillor que tants dies havia desitjat que fugís cap un altre país, ara marxava massa ràpid. Se’n va la llum, se’n va l’esperança.
I el so dels grills, de les orenetes buscant refugi, de les oles trencant a la roca, del vent que fa cantar el blat... havien d’endolcir les meves llàgrimes?, potser esperaven un altre final.
Voldria recordar unes paraules però no podria, el meu cor s’inunda de foscor, de tristesa, no hi cap res més... Voldria recordar una carícia, un bes, una rialla, voldria tantes coses... Però ja és tard.
Ni ciutats emblanquinades sota un matí que encara pot retenir algunes estrelles, ni platges plenes de fogueres observades per ulls joves enamorats d’unes espurnes màgiques a les seves mirades, ni aquell terrat on quedàvem per canviar el món, pensant en un futur no molt llunyà, pensant que encara en quedava, d’humanitat...
Ja no quedava res, d'aquell passat.
M’acosto on la paret de pedra es transforma en esplanada, l’herba es mor a dos pams de l’extrem. Miro cap abaix. No pot ser tan alt...
Ni una dolça llar, amb olor a fusta vella, amb adorns nadalencs mal guardats a la capsa on m’agradaria tancar els meus dolors. Ni Déus inventats ni soldats heroics, ni princeses de regnes perduts, amb sabatetes de cristall, ni dimonis que s’amaguen sota el llit del més pobre. Ni el so d’un nou estiu, ni més nits de pluja refugiats sota qualsevol balcó, ni espelmes enceses amb la simpatia que tu coneixies.
Mai he volgut ser el més ric del cementiri, però tampoc ser la llosa dels vius. Els que no es conformen amb viure, que necessiten posseir, comprar i conquerir. Els que no es varen conformar en rebre amor, que l’extreien a punyalades de la terra, que el robaven als que menys ho mereixien, que el traficaven per sentir-se bé.
No hi pot quedar res.
No m’espanten les altures. No pot ser tan alt...
