07 febrero 2011

Gràcies iaia...

No eren dies fàcils des que, per desgràcia, la malaltia va tornar a reunir la família. No eren temps agradables amb la teva saviesa enfosquida.

Rebre un pare entre llàgrimes no ha de ser fàcil per cap fill... Jo romania paralitzat, el meu cor devia ser de cristall i el seu desconsolat i guardat plor el verí que el feia ser més “fort”.
No te n’aniràs d’aquest món amb l’ànima buida, creu-me, i deixa’m agrair-te el tenir un pare com el que m’ha criat i un avi amb els mateixos valors sincers i incorruptibles. Amb l’energia que aquest món t’ha acabat robant, amb la frase adequada al moment, amb els records d’infantesa del meu pare o simplement amb el teu somriure, no et calia actuar mai, eres tu, tot i que el temps volgués canviar-te...
Al néixer, la mort, com a tots, et va fer un prestec tan traïdor... i ara te l’ha vingut a reclamar, i la teva mirada perduda per la finestra de l’hospital ho sabia...
La teva absència ens condui a la tristor, però sempre et recordarem tan viva i atenta com quan la salut et defenia.

Mai, mai t’oblidarem, Anna.
Sempre et portarem al cor. Gràcies...

No hay comentarios:

Publicar un comentario