"Podria ser que estiguéssim equivocats,
que els rius paressin a morir a algun dels set cels,
que els mars no fossin d'aquest món.
Com el teu somriure, borrós però encara present.
Podria ser que vaguéssim errats,
que Caront posseís la nostra ànima des d'un inici,
i indiferent decidís quan hem de creuar la llacuna Estígia.
Si és així, regaleu-me el millor viatge en vostra barca.
Podria ser que visquéssim tan sols per morir,
a la gràcia d'un tità que juga a amagar-se,
o de mil divinitats que a les fosques se'ns rifen.
Mentre, aquí lluitem per defensar una terra efímera.
Podria ser que algun dia despertem d'un profund somni,
que el viure hagi sigut un malson i el morir el nou ressorgir,
i tan sols pensar que nostra ment és immortal.
I si no et posseixo en cos... algun dia ho faré en ànima."
"Podría ser que estuviéramos equivocados,
que los ríos pararan a morir a alguno de los siete cielos,
que los mares no fueran de este mundo.
Como tu sonrisa, borrosa pero aún presente.
Podría ser que andáramos equivocados,
que Caronte poseyera nuestra alma desde un inicio,
e indiferente decidiera cuando tenemos que cruzar la laguna Estigia.
Si es así, regaladme el mejor viaje en vuestra barca.
Podría ser que viviéramos sólo para morir,
a la gracia de un titán que juega a esconderse,
o de mil divinidades que a oscuras se nos rifan.
Mientras, aquí luchamos por defender una tierra efímera.
Podría ser que algún día despertemos de un profundo sueño,
que la vida haya sido una pesadilla y el morir el nuevo resurgir,
y tan sólo pensar que nuestra mente es inmortal.
Y si no te poseo en cuerpo… algún día lo haré en alma”
que los ríos pararan a morir a alguno de los siete cielos,
que los mares no fueran de este mundo.
Como tu sonrisa, borrosa pero aún presente.
Podría ser que andáramos equivocados,
que Caronte poseyera nuestra alma desde un inicio,
e indiferente decidiera cuando tenemos que cruzar la laguna Estigia.
Si es así, regaladme el mejor viaje en vuestra barca.
Podría ser que viviéramos sólo para morir,
a la gracia de un titán que juega a esconderse,
o de mil divinidades que a oscuras se nos rifan.
Mientras, aquí luchamos por defender una tierra efímera.
Podría ser que algún día despertemos de un profundo sueño,
que la vida haya sido una pesadilla y el morir el nuevo resurgir,
y tan sólo pensar que nuestra mente es inmortal.
Y si no te poseo en cuerpo… algún día lo haré en alma”
Quina terra tan bonica...
Realmente vivimos para morir pero qué sentido tiene si no utilizamos esa vida para luchar por algo ^^ Me encanta el final del poema.
ResponderEliminar