10 septiembre 2011

Lletres a Caront (en honor a l'11/09/1714)

Avui aprofito un text improvisat que vaig escriure en els meus dos idiomes ja fa un temps, però que sempre he volgut aprofitar, així doncs, quina millor forma que dedicar-ho al proper 11 de setembre, diada catalana. Pels herois de 1714 i pels herois actuals, els que han lluitat i els que lluitem per una terra millor i, perquè no dir-ho, per una independència sana i consensuada per la població. // Hoy aprovecho un texto improvisado que escribí en mis dos lenguas hace un tiempo, pero que siempre he querido aprovechar, así pues, ¿qué mejor forma que dedicarlo al próximo 11 de septiembre, día de Catalunya?. Por los héroes de 1714 y por los héroes actuales, los que han luchado y los que luchamos por una tierra mejor y, porque no decirlo, por una independencia sana y consensuada por la población.


"Podria ser que estiguéssim equivocats,
que els rius paressin a morir a algun dels set cels,
que els mars no fossin d'aquest món.
Com el teu somriure, borrós però encara present.

Podria ser que vaguéssim errats,
que Caront posseís la nostra ànima des d'un inici,
i indiferent decidís quan hem de creuar la llacuna Estígia.
Si és així, regaleu-me el millor viatge en vostra barca.

Podria ser que visquéssim tan sols per morir,
a la gràcia d'un tità que juga a amagar-se,
o de mil divinitats que a les fosques se'ns rifen.
Mentre, aquí lluitem per defensar una terra efímera.

Podria ser que algun dia despertem d'un profund somni,
que el viure hagi sigut un malson i el morir el nou ressorgir,
i tan sols pensar que nostra ment és immortal.
I si no et posseixo en cos... algun dia ho faré en ànima."


"Podría ser que estuviéramos equivocados,
que los ríos pararan a morir a alguno de los siete cielos,
que los mares no fueran de este mundo.
Como tu sonrisa, borrosa pero aún presente.

Podría ser que andáramos equivocados,
que Caronte poseyera nuestra alma desde un inicio,
e indiferente decidiera cuando tenemos que cruzar la laguna Estigia.
Si es así, regaladme el mejor viaje en vuestra barca.

Podría ser que viviéramos sólo para morir,
a la gracia de un titán que juega a esconderse,
o de mil divinidades que a oscuras se nos rifan.
Mientras, aquí luchamos por defender una tierra efímera.

Podría ser que algún día despertemos de un profundo sueño,
que la vida haya sido una pesadilla y el morir el nuevo resurgir,
y tan sólo pensar que nuestra mente es inmortal.
Y si no te poseo en cuerpo… algún día lo haré en alma”


Quina terra tan bonica...

1 comentario:

  1. Realmente vivimos para morir pero qué sentido tiene si no utilizamos esa vida para luchar por algo ^^ Me encanta el final del poema.

    ResponderEliminar